Donat que s’han fets públic els acord adoptats pel CAC sobre l’Informe tramés al Govern sobre la difusió de continguts on es comparen plantejaments democràtics amb moviments totalitaris o es fa apologia, directa o indirecta, de l’ús de la violència davant aquests plantejaments, i l’acord de remissió a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, sense adjuntar els vots particulars que hem formulat les conselleres Elisenda Malaret i Carme Figueras que, d’acord amb la legalitat vigent, s’haurien d’haver publicat conjuntament, els hi trametem pel seu coneixement.
Hem votat favorablement la part de l’acord en que es transcriuen les manifestacions detectades que podrien correspondre a la petició formulada pel Govern (que és l’origen de l’acord)
En canvi, no hem pogut votar favorablement la segona part de l’acord, donat que no compartim els raonaments i les conclusions jurídiques que el fonamenten.
Lamentem profundament no haver-nos pogut sumar a l’acord ja que compartim la preocupació pels perills que un discurs exacerbat i intolerant pot causar a llarg termini en les societats democràtiques. La discrepància rau en una diferent concepció de la llibertat d’expressió, ja que nosaltres entenem que precisament quan estem confrontats a expressions i idees que provoquen malestar i inclús rebuig és quan el judici d’una autoritat reguladora de l’audiovisual ha de ser més reflexiva. En el redactat dels nostres vots particulars s’explica abastament perquè entenem que no s’han respectat les exigències de la Constitució i el Conveni Europeu de Drets Humans. En reproduïm una part essencial:
Entenem que, si bé la majoria de les frases controvertides no deixen indiferent ni són inofensives, sinó que tot el contrari, “xoquen, ofenen e inquieten” a una part de la població, en la mesura que formen part del discurs polític han de ser analitzades des d’aquesta perspectiva. Aquesta aproximació és inherent al pluralisme, a l’apertura mental i a la tolerància, sense les quals no hi ha societat democràtica, com ha senyalat la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)
La protecció del discurs polític, per molt desagradable que sigui, exigeix examinar les declaracions de manera rigorosa i meticulosa. Com ha reiterat la jurisprudència del TEDH i ha establert la Recomanació del Consell d’Europa sobre el discurs de l’odi (1997), l’exigència de cura, la necessitat de procedir a una anàlisi especialment minuciosa, és fonamental i, per tant, cal interpretar restrictivament què forma part del discurs de l’odi.
Els discursos o frases citats en l’informe no es refereixen a un grup o col·lectiu determinat i necessitat d’especial protecció per la seva situació de vulnerabilitat; les manifestacions no es dirigeixen contra una comunitat els membres de la qual puguin ser objecte de discriminació o segregació per raons de la raça, el color, la orientació sexual, l’ascendència o l’origen ètnic o nacional (estrangers) i, per tant, no es poden inserir en el que es denomina “discurs de l’odi”.
Com a excepció, tal i com diem en el nostre vot particular, entenem que el comentari (Intereconomia TV, 12/9/13 20:16, programa Queremos opinar) “(...) no podemos criticar que haya gente que entre en las librerías, ni podemos criticar que haya gente que empuje a no sé quien (...)” en la mesura que suposa una justificació de la violència i fomenta el menyspreu podria ser susceptible de reprovació administrativa pel fet que el conductor del debat no intervingués de manera adequada per recriminar l’expressió.
VOT PARTICULAR que emeten les conselleres senyores Carme Figueras i Elisenda Malaret a l’Acord 147/2013, de 20 de novembre, sobre la difusió de continguts on es comparen plantejaments democràtics amb moviments totalitaris o es fa apologia, directa o indirecta, de l’ús de la violència davant aquests plantejaments
El contingut de l’Acord 147/2013, de 20 de novembre, és el següent:
1. Aprovar l’Informe d’anàlisi 56/2013, de 15 de novembre, de l’Àrea de Continguts del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, sobre la difusió de continguts on es comparen plantejaments democràtics amb moviments totalitaris o es fa apologia, directa o indirecta, de l’ús de la violència davant aquests plantejaments i trametre aquest Informe al Govern de la Generalitat de Catalunya.
2. Aprovar l’Informe Jurídic 41/V/2013, de 18 de novembre, de l’Àrea Jurídica del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i trametre aquest Informe al Govern de la Generalitat de Catalunya.
Hem votat favorablement l’apartat 1 -relatiu a l’aprovació d’un Informe en què es transcriuen les manifestacions que es podrien subsumir en la petició formulada per el Govern de la Generalitat- i, en canvi, hem votat en contra de l’apartat 2, ja que no compartim l’abast de la decisió adoptada en allò que fa referència a l’aprovació i la remissió d’un Informe elaborat per l’Àrea Jurídica del Consell. Com exposarem a continuació, no compartim ni els raonaments ni les conclusions d’aquest darrer Informe. En el text de l’Acord no s’hi explicita en cap moment que s’assumeixi com a propi del Ple, l’òrgan que té legalment atribuïdes totes les competències decisòries del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (apartat 3 de l’article 8 de la Llei 2/2000). El procediment decisori ha estat, d’altra banda, envoltat de deficiències.
Lamentem profundament que no ens puguem sumar a l’opinió de la majoria -obtinguda amb el vot diriment del president-, ja que compartim la preocupació en relació amb els perills que un discurs exacerbat e intolerant pot causar a llarg termini en les societats democràtiques. Però, en la mesura que diferim de la seva concepció de la llibertat d’expressió, no podem acceptar el contingut d’aquesta segona part de l’Acord. Entenem que precisament quan estem confrontats a expressions o idees que provoquen malestar i fins i tot rebuig, és quan el nostre judici ha de ser més reflexiu. Cal evitar que les nostres conviccions personals influenciïn en la manera de percebre el que és o no veritablement perillós. Només allò que és veritablement perillós per a la societat democràtica, o per als seus membres individualment considerats, queda fora de l’empara de la llibertat d’expressió.
Justament, amb el dret a la llibertat d’informació ens trobem davant d’una peça central del nostre sistema de llibertats, així com amb un element clau i determinant del bon funcionament del sistema democràtic. Tal com ja s’ha pogut deduir del que s’ha assenyalat fins aquí, sense una comunicació lliure (la qual inclou tant la lliure expressió com la lliure informació) esdevé impossible entendre vigent el principi democràtic que consagra l’apartat 1 de l’article 1 de la CE. Sense pretensió d’exhaustivitat, cal recordar que aquesta connexió entre l’article 20 CE, també pel que fa a la llibertat d’expressió, i la contribució a la formació d’una opinió pública lliure com a eix central de funcionament del sistema democràtic, ha estat destacada per part del Tribunal Constitucional reiteradament.
L’Informe de l’Àrea Jurídica considera que “les emissions efectuades pels prestadors de serveis de comunicació audiovisual 13tv i Intereconomía TV, identificades en els 43 fragments de l’Informe 56/2013 de l’Àrea de Continguts, constitueixen una infracció molt greu tipificada en l’apartat 1 de l’article 57 de la Llei general de comunicació audiovisual (LGCA), atès que de forma manifesta fomenten l’odi, el menyspreu o la discriminació per motius de nacionalitat o opinió”. Per tant, s’infereix d’aquest judici que aquestes manifestacions detectades no estarien emparades per la llibertat d’expressió i d’opinió.
Establir una infracció que duu aparellada una sanció constitueix una ingerència, en aquest cas, en una llibertat fonamental en una societat democràtica. Per determinar la legitimitat de la mesura que es proposa de manera implícita, haurem d’examinar si s’han respectat les exigències que estableixen la Constitució i el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH).
Com es descriu en l’Informe aprovat pel Ple a partir del document elaborat per l’Àrea de Continguts, les manifestacions que es consideren constitutives d’infracció han estat realitzades en espais i formats d’opinió, que, generalment, se situen fora dels programes de caràcter informatiu, amb alguna excepció sobre la que després tornarem. L’anàlisi de les manifestacions que l’Informe jurídic considera constitutives d’infracció s’haurà d’efectuar a partir del dret fonamental a la llibertat d’expressió i difusió de pensaments, idees u opinions que consagra la lletra a de l’apartat 1 de l’article 20 de la Constitució. Com és prou conegut, l’article 20 de la Constitució proclama com a drets fonamentals la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació (entesa tant des del punt de vista de l’emissor com del receptor).
Cal reiterar aquí, d’altra banda, les diferències existents entre l’exercici de la llibertat d’informació i el de la llibertat d’expressió, en la mesura que ambdues llibertats cobreixen àmbits o modalitats diferents de la comunicació. Aquestes diferències són especialment rellevants -tal com també ha estat apuntat ja- en la mesura que suposen l’aplicació d’un règim jurídic constitucional diferent en cada cas, en especial pel que fa als límits exigibles. Com podem veure, d’una banda, és clar que el dret a la llibertat d’expressió no pot, en principi, trobar el seu límit en la veracitat d’allò que es comunica, en la mesura que les idees, les opinions i els judicis de valor, si bé es poden referir a fets reals, presenten una naturalesa abstracta i estrictament subjectiva, que fa inaplicables els test de veracitat i diligència i de deontologia professional que sí que són procedents, en canvi, en relació amb l’exercici d’activitats informatives. I, paral·lelament, és evident que la llibertat d’expressió troba els seus límits en el respecte a l’honor i la dignitat de les persones.
Caldrà tenir present la jurisprudència del TEDH, la qual té un efecte interpretatiu, en relació amb els drets fonamentals recollits en el nostre text constitucional. Com és àmpliament conegut, el Tribunal constitueix una peça institucional fonamental del sistema europeu de protecció dels drets fonamentals, basat en el CEDH de 4 de novembre de 1950. D’especial interès resulten les sentències del Tribunal en aquells casos en què aplica i explicita l’abast del que preveu l’article 10 del CEDH. Cal emfatitzar, en qualsevol cas, que les sentències del TEDH referides a drets i llibertats, com el que ara ens ocupa, són acceptades com una font interpretativa per part de les jurisdiccions constitucionals dels estats signataris de la Convenció, i utilitzades sovint per interpretar l’abast dels drets reconeguts dins dels ordenaments nacionals. Clarament, aquesta és l’opció que segueix el nostre Tribunal Constitucional d’acord amb el que preveu l’apartat 2 de l’article 10 de la CE. De manera que, en definitiva, el recurs a la jurisprudència del TEDH permet aplicar un estàndard unificat europeu de protecció de drets i llibertats reconeguts per la Constitució espanyola.
Entenem que, si bé la majoria de las frases controvertides -amb una excepció sobre la que després tornarem- no deixen indiferent ni són inofensives, sinó tot el contrari, “xoquen, ofenen e inquieten” (caracterització ben coneguda en les jurisprudències occidentals i típica en la jurisprudència del TEDH ) una part de la població i, en la mesura que formen part del discurs polític, han de ser analitzades des d’aquesta perspectiva. Aquesta aproximació és inherent al pluralisme, a l’obertura mental i a la tolerància, sense les quals no hi ha societat democràtica, com ha assenyalat la jurisprudència del TEDH.
La protecció del discurs polític, per molt desagradable que sigui, exigeix examinar les declaracions de manera rigorosa i meticulosa. Com ha reiterat la jurisprudència del TEDH i ha establert la Recomanació del Consell d’Europa sobre el discurs de l’odi (1997), l’exigència de cura, la necessitat de procedir a una anàlisi especialment meticulosa, és fonamental.
En aquesta direcció, entenem que ni en l’Informe de l’Àrea Jurídica, ni en la fonamentació de l’Acord es compleixen els requisits que la jurisprudència del TC i del TEDH han establert per admetre una limitació del dret a la llibertat d’expressió. No es procedeix en cap moment a verificar en quina mesura existeix “una necessitat imperiosa” per a una societat democràtica de considerar que les manifestacions realitzades hagin de ser sancionades com a infractores de la legalitat vigent -en aquest cas, contràries a la Llei general de comunicació audiovisual (LGCA)-, ni tampoc s’hi examina si la mesura sancionadora que es desprèn de la tipificació de la infracció és proporcionada a la finalitat perseguida. Una exigència, la de la proporcionalitat, especialment necessària en l’àmbit dels discurs polític, en què no hi ha marge possible d’apreciació. Els missatges citats a l’informe aprovat pel Ple del Consell a partir del document elaborat per l’Àrea de Continguts no es refereixen a un grup o col·lectiu determinat i necessitat d’especial protecció per la seva situació de vulnerabilitat; les manifestacions no es dirigeixen contra una comunitat, els membres de la qual puguin ser objecte de discriminació o segregació per raons de la raça, el color, l’orientació sexual, l’ascendència o l’origen ètnic o nacional (estrangers).
Com és evident, els discursos i les frases inclosos a l’Informe esmentat, per molt desagradables que puguin ser, no s’insereixen en el que es denomina “discurs de l’odi”. La jurisprudència europea i els diferents documents del Consell d’Europa entenen que, en la mesura que suposa una restricció a una llibertat fonamental per a l’ordre democràtic, cal interpretar-ne restrictivament el contingut a les manifestacions ridiculitzadores, injurioses o difamatòries contra determinades parts de la població o contra certs grups específics -no contra individus concrets, ja que alhora aquests individus són titulars de drets fonamentals- i han d’afectar la dignitat, la seguretat d’aquelles parts o grups de la població. Aquesta interpretació restrictiva i proporcionada és la que permet conciliar i ponderar la llibertat d’expressió amb els drets de determinats grups o col·lectius necessitats d’especial protecció i que sovint són víctimes d’actes delictius.
No és possible interpretar extensivament el terme “discurs de l’odi”, i menys en relació amb un grup indeterminat que no es trobi en situació de victimització o de desprotecció, ja que aquest terme només fa referència a “aquelles formes de expressió que propaguen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o qualsevol altra forma d’odi basat en la intolerància, inclosa la intolerància expressada sota la forma de nacionalisme agressiu i d’etnocentrisme, de discriminació contra les minories, immigrants i altres persones provinents de la immigració” (Recomanació del Consell d’Europa sobre el discurs de l’odi, 1997).
L’informe aprovat per la majoria -amb el vot diriment del president- no ha respectat les condicions que la jurisprudència constitucional i europea ha establert per limitar de manera legítima el dret a la llibertat d’expressió; en cap moment ha determinat de manera meticulosa i rigorosa quin es el col·lectiu minoritari, en situació de discriminació o de victimització, agredit per les expressions esmentades.
Ens referim ara a una de les excepcions que abans hem apuntat. Entenem que, si bé la majoria de manifestacions no poden ser susceptibles de constituir una infracció, ja que l’apartat 1 de l’article 57 de la LGCA ha de ser interpretat necessàriament de manera restrictiva d’acord amb la jurisprudència del TC i del TEDH, sí que es podria considerar, en canvi, que el comentari del fragment 40 (Intereconomía TV, 12/9/13 20:16, programa Queremos opinar) pot ser objecte de reprovació administrativa pel fet que el conductor o moderador del debat no intervingués de manera adequada per recriminar l’expressió “[...] no podemos criticar que haya gente que entre en las librerías, ni podemos criticar que haya gente que empuje a no sé quién, ni podemos criticar que haya gente que viole las normas porque se ha roto el estado de derecho”, en la mesura que aquestes opinions suposen una justificació de la violència i fomenten el menyspreu.
Finalment, en perspectiva diferent i que no ha estat objecte d’anàlisi en l’Informe de l’Àrea Jurídica, creiem que caldria prendre en consideració alguns aspectes dels fragments 4 i 5 (13tv 13/9 20:30 i 13/9 20:44), que s’insereixen en una tipologia de programes que tenen caràcter informatiu: “La Unió Europea ha sacado un informe que concluye que Cataluña es la región más corrupta y corrompida de España y una de las más corruptas y corrompidas de toda Europa [...]; [...] aunque hay 50.000 niños en Cataluña que pasan hambre, están desnutridos en las calles o en los hogares [...]”. Al nostre entendre, en aquests fragments no es respecta el principi constitucional de veracitat, entès com a exigència d’un deure de diligència en l’obtenció de la informació (d’acord amb el que estableix l’apartat 5 de l’article 4 de la LGCA).
En relació amb aquesta darrera consideració, cal assenyalar que el TEDH ha explicitat clarament els límits a l’exercici de la llibertat d’informació derivats dels deures mínims de respecte a les normes pròpies de la professió periodística: “La garantia que l’article 10 ofereix als periodistes en allò que es refereix a la informació sobre qüestions d’interès general, està subordinada a la condició que els interessats actuïn de bona fe de manera que subministrin informacions exactes i dignes de crèdit en el respecte de la deontologia periodística”.
Totes aquestes consideracions no han estat incloses en l’Acord 147/2013.
Elisenda Malaret i Garcia Carme Figueras i Siñol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada